Avui, sembla que finalment ha arribat la primavera! Fa calor, i si encara portes mitjons et suen els peus! Feu-nos una playlist de “Música de quasi estiu” entrareu al sorteig de 2 CD's de Mendetz signats pel grup! Ells ens van fer suar al seu concert ballant! Així que la vostra llista ha de ser ben ballable i calorosa! :)

Què heu de fer?
1 - Registrar-vos a la nostra web si encara no ho heu fet
2 - Crear la vostra playlist sota el nom: MÚSICA DE QUASI ESTIU
3 - La playlist ha de tenir com a mínim cinc temes
4 – Ha de ser pública per poder-la gaudir tots
5 - Heu de fer-ho abans del 31 de maig

Quan Coetus ens va prometre una bacanal sonora no ho feia de broma! El que no ens va avisar, és de l'ambient d'unió que es crearia entre el públic i ells. Ja ho diu el seu nom, Coetus, en llatí unió. Però van aconseguir, no només fer taral·lejar i inventar melodies al públic, sinó que forméssim part de la seva orquestra. Tot gràcies a les caixetes dels carrets de fotos, que lligades a un fil i amb un petit orifici, eren un instrument més que s'orquestrava des del públic.

L'Eliseo Parra era la veu cantat d'un grup de 20 músics. Acompanyat de la Judith Nedermann i de l'Anna Rossi. Molts dels assistents no vinculaven a l'Eliseo amb Coetus, i es preguntaven fluixet, a cau d'orella: és l'Eliseo? És l'Eliseo? I ho era! És un músic que porta més de 50 anys recopilant i transformant tota la música tradicional que es fa a la península ibèrica.

Així, de la mateixa manera que et canta un tema mig portuguès i mig gallec, et canta una havanera , i no només ha tret la pols a antigues cançons i rondalles populars, sinó també a instruments! 'panderos quadrats', panderetes, tambors i molts més instruments amb noms i aspecte impossibles ens van regalar una nit diferent a Terrassa. I aquesta va ser la màgia de Coetus, unir instruments oblidats amb cançons oblidades per crear un concert irrepetible i que es va fer curt!

"L'escenari és el lloc on esdevé un espectacle, nosaltres demà estarem, públic i artistes, dins d'un mateix escenari. Tornarem a l'observador actiu i no passiu i tots els participants formarem part d'un moment únic". Així defineix, Aleix Tobias, ànima de Coetus, el Concert Privat que estan preparant per demà dia 3 de maig.

Fa temps que des de Concerts Privats estem mirant una mica més, dins de les nostres fronteres, per buscar allò més mestís i més proper, que alhora, és el més desconegut. Coetus en llatí, vol dir unió, una unió que el grup busca amb el públic, una unió a ritme de percussió amb instruments tradicionals de la península ibèrica. Una unió que demà posarem en pràctica a un indret secret, molt a prop de Barcelona....

Coetus és un grup força desconegut pel públic català, han fet 7 actuacions fora d'Espanya, de les quals 4 han estat a Brasil, amb un públic, segons Tobias, molt generós i amb moltes ganes de passar-s'ho bé. "Els catalans vivim la música més introspectivament, és evident que per nosaltres, si la gent balla significa un estímul directe pel músic que s'ho està passant bé, però jo, les vegades que més m'he emocionat no estat capaç ni d'aplaudir".

De ben segur, avui serà un concert especial, no sabem si ens quedarem tan impactats que no podrem ni ballar o en canvi entrarem en un estat d'eufòria compartida, el que sí sabem segur, és que no ens deixarà indiferents i serà una experiència irrepetible! Si no sou cap dels afortunats d'avui, no patiu, ben aviat tornarem a obrir concurs pel nostre proper Concert Privat.

Vam avisar que el concert de Coetus era especial...20 músics tocant percussió promet ser una gran festa! Però ells no poden ser més nombrosos que nosaltres... així que millor si aquesta vegada veniu amb acompanyant... així que... aquest cop, les invitacions són dobles!  Podeu convidar a qui vulgueu, aquell noi/a guapo/a del metro que et trobes cada matí, el teu xicot/a, el veí o la veïna... ;) vosaltres trieu!

Només heu de tenir moltes ganes de gaudir d'un grup de percussió ibèrica que porta setmanes donant voltes a aquest concert tan especial, sense escenari i tots els músics mesclats amb el públic! “Juntos y muy revueltos!”. I fixeu-vos amb el que ens diu l'Aleix Tobias, ànima de Coetus: “Per venir al concert només fa falta actitud de rebre i donar, d'obertura al que es pugui sentir”. Ells, per la seva banda, ja han promès que donaran el màxim de si!

Molt aviat, rebreu un e-mail amb totes les pistes del concert... reserveu el dia 3 de maig! Ah! Un avís, el concert serà fora de Barcelona, però no patiu, no gaire lluny, a menys d'una hora i amb possibilitat de transport públic!

Les fronteres cada cop tenen menys sentit...però, afortunadament, una de les més fàcils de travessar són les musicals! La música és una llengua d'abast internacional que ens atrapa a tots, ens fa ballar, riure, plorar, ens emociona, ens posa la pell de gallina o ens dóna ganes de saltar...és igual l'idioma, sempre connecta amb nosaltres!

I la música feta a Catalunya ha superat ja totes les fronteres! Si agafem la maleta, l'avió i marxem a fer un tomb per Alemanya podríem trobar-nos a la Maria Coma, l'Anna Roig o els Manel de gira! Sembla que a terres alemanyes la música catalana està de moda! Si voleu més informació sobre les seves actuacions podeu visitar l'agenda de Catalan Arts, un portal de promoció internacional de l'indústria cultural de Catalunya. Feu-hi un cop d'ull!

Però els de Catalan Arts no són els únics que promocionen artistes catalans a l'estranger. La fundació Ramon Llull també ho fa a través del projecte Catalan Sounds on Tour. Durant tot l'any 2012 més de 15 formacions estan participant a les quatre fires musicals més importants del mercat anglosaxó dins del gènere indie-pop. Encara esteu a temps de visitar el Big Ben i assistir al The great Escape Festival on trobareu a grups com Mujeres, Seward, Amics del Bosc o Me and the Bees!



Admirem profundament tots el músics i entitats que fan possible que encara se'ns posi la pell de gallina amb la música, aquí, i a l'exterior! A Concerts Privats tenim molts moments musical inoblidables, tant, que podríem fer un llistat d'aquests que no s'acaben! Com que no sabríem triar, us convidem a que feu la vostra playlist "pell de gallina”... Si la feu, compartiu-la!!!! Si els músics catalans continuen tenint tan èxit fora de Catalunya, potser hauríem de començar a pensar en posar en marxa les versions castellana i anglesa de la web de Concerts Privats, no?

Sembla que la primavera està esperant que fem el sorteig de l'EP Winter is coming de Stendhal Syndrome per acabar d'arrencar! Així que, per deixar l'hivern enrere, us anunciem els 3 guanyadors dels CD del duet barceloní! Són la Marta García, la Carla Corretgé i la Luisa Fernández! Segur que elles estan encantades de tenir l'hivern de tornada! :)

La resta no estigueu tristos, el disc es pot escoltar en el seu bandcamp.

Els dies de festa ens han fet tornar amb més força! Encara ens estem recuperant de l'enèrgic concert de Mendetz i ja n'estem engegant un altre a ritme de tambors! El proper Concert Privat ja està aquí! Quin estrès! Quina moguda que estem preparant! El proper dia 3 de maig tenim concert amb Coetus!

Coetus és un arriscat projecte d'orquestra i percussió ibèrica! Una aposta pel substrat musical català i ibèric. Després de fer molts grups influïts per un mestissatge contemporani i extern, hem tornat la mirada cap a sonoritats més pròximes i curiosament més desconegudes. Volem continuar experimentant amb la música i l'audiovisual.

Ells mateixos es defineixen com un grup que viu en un espai geogràfic on, de vegades, les seves diferències culturals semblen un problema a solucionar. Però Coetus entén aquestes diferències com un enriquiment per a qui estigui obert a creure en el valor de la diferència. I amb aquest valor diferencial ens quedem! Allò que els fa únics i especials!

20 músics! On ens ficarem tantes persones per ballar, per tocar, per moure'ns? El lloc secret serà al.lucinant! No podem donar més pistes...però serà espectacular! Ja podeu participar en el concurs per aconseguir una entrada!

Les plataformes crowfunding (Verkami, Kifund, Goteo...) estan triomfant a internet. El microfinançament col·lectiu o micromecentage és una tendència innovadora, però no és cap invent! De fet, la col·laboració entre persones per tirar endavant un projecte creatiu és un fet molt antic, que ara, en època de crisi, sembla que torna... per quedar-se! La música no està quedant al marge de tot això, ben al contrari, s'està enfortint gràcies al micromecenatge. Sense anar més lluny, molts són els artistes que han passat per Concerts Privats que han aconseguit gravar els seus discos o videoclips gràcies a petites aportacions, és el de cas de, IX!, Manos de Topo, Dídac Rocher o Joan Colomo.

Anicet Lavodrama és una banda que va conèixer verkami gràcies, precisament, a Joan Colomo. Els membres del grup són admiradors de la seva música i van voler col·laborar com a mecenes del seu tercer disc "Producto Interior Bruto Vol 2". Recordeu el Concert Privat d'en Joan Colomo? Ell sol, amb la seva guitarra de 100 anys, un jardí de Nou Barris i un concert imprevisible. Tan imprevisible que en Joan ens regalava en exclusiva aquesta cançó del nou disc 6 mesos abans de publicar-se! Estàvem davant d'una primícia!!!

En Joan ha aconseguit gravar el seu tercer disc gràcies al crowdfunding. Ara, els nois d'Anicet Lavodrama han decidit agafar-li el relleu, movent a través de verkami el seu primer projecte musical, titulat "Generación Perdida". Tenen com a objectiu, no només gravar el seu primer disc, sinó crear un moviment social al voltant de la generació dels trenta. Una web, un disc, un concepte i un missatge ben clar és el que podem veure en el seu video de presentació, que ha tingut més de 25.000 visualitzacions, des que es va publicar ahir al matí.

En Benja Villegas, cantant i ànima d'Anicet Lavodrama, ens explica que Verkami significa per a ells independència absoluta. Segons diu en Benja, “al no dependre de discogràfiques, les plataformes crowfunding democratitzen el món de la música i et permeten parlar directament amb qui vol escoltar la teva música i que se t'avancin uns diners”. Si us agrada el que fan i els voleu ajudar els trobareu a verkami.generacionperdida.tv.

Sens dubte una nova manera de crear cultura entre tots! Et convidem a remenar entre els projectes de crowfunding i a trobar petites joies amagades que amb molt poc es poden fer realitat!

Puntuals com un rellotge van arribar els 15 + 1 convidats al Concert Privat de Mendetz d'ahir a la nit. La música ja sonava perquè l'Stefano, el Robert, l'Oriol i el Jan feien les últimes proves de so al seu estudi de gravació "Abuelita Studio" del carrer Llull.

Més de 5 hores portava Mendetz assajant el que seria un dels Concerts Privats més ballables i discotequeros que s'han fet mai. I això que la logística, a priori, semblava complicada. El Robert, bateria, i el baixista, l'Oriol en diferents sales, aïllats, o això semblava, l'Stefanno i en Jan que compartien una tercera estança. Una composició d'espai que semblava impossible, però que va dotar al concert d'un caire únic!

Només arribar l'Stefano va advertir als seus convidats de luxe que només hi havia dues normes: "passar-ho bé i fer tot el que vulgueu". I així va ser, dues hores de concert amb un grup entregat a un públic que es va anar motivant "in crescendo" a la seva música fins arribar a moments d'èxtasi total com amb la versió de "Freed from desire" de Gala.

La gent no parava de moure's entre les sales, i no era per menys, cada racó de l'Abuela Studio era una pista de ball improvisada. Auriculars connectats a cada racó et permetien, encara més, endinsar-te en el trepidant món de la música de Mendetz.

I finalment, un experiment: Com que hi havia més càmeres i smartphones que persones, es va decidir, de forma improvisada, convidar tothom a gravar una de les cançons de Mendetz. Els que hi vau ser, feu arribar els vídeos a concertsprivats@xtvl.tv. El resultat de tot això el podreu veure ben aviat!!!

I aquí tenim els guanyadors. Sí, sou els escollits segons Sortea2 d'entre els gairebé 250 participants que gaudiran demà d'un Concert Privat amb els Mendetz.

Ah! I recordeu que tenim un guanyador extra. I és que avui, mentre estigueu veient el Barça-Milan, heu de pensar tots amb en Marc Puigüelo. Sí, en Marc va ser qui es va adonar que avui era el partit i que era millor per a tots passar el concert a demà dimecres...

Als 233 participants restants només us podem dir que no estigueu tristos. El proper 15 d'abril, dins del DO, podreu veure el primer capítol del concert que enregistrarem demà. El dilluns 16 ja el tindreu online a la nostra web.

Si sou un dels 16 guanyadors, enhorabona! Només heu de mirar les vostres bústies de correu. Allà hi trobareu les coordenades. Ens veiem demà a les 20.30!!!!

Imagina't un lloc secret, al capvespre, acompanyat d'un grup de només 15 persones, i amb Mendetz a tocar, fent un concert com mai l'has viscut: sense escenari, sense separació entre els nois de Mendetz i tu... íntim i proper... diferent! Doncs sí, pot passar! Concerts Privats et dóna l'oportunitat de viure la música de Mendetz en directe, sentint tota la seva intensitat, notant les seves respiracions i els seus silencis... La banda formada per Stefano Maccarrone, Jan Martí, Oriol Francisco i Pablo Filomeno s'anima a fer un Concert Privat el proper 4 d'abril, a les 20:30h, en un lloc de Barcelona que només sabreu si sou uns dels afortunats.

Ara que ve la calor, ve molt de gust un concert com aquest amb temes alegres i ballables. Diuen que el grup ha tornat als seus orígens i que en el seu últim disc "Silly Simphonies", a més de tornar al seu estil més natural i sincer, és el més madur i atemporal... Però la pregunta és, com sona en format Concert Privat: en directe i de tan a prop? Amb una mica de sort, estàs només a un clic d’aconseguir-ho.

Si ja ets fan de la nostra pàgina de Facebook, inscriu-te al concurs i deixa-ho tot en mans de la providència. Tens de termini fins el proper dia 3 d’abril a les 14h. A les 15h farem públics els guanyadors, si ets un dels afortunats t’enviarem les coordenades que et portaran a tenir a Mendetz a un pam.

El concurs ja és en marxa... Què fas llegint això?!?! Espavila!!!!

Al juny de 2010 vam conèixer i vam fer un Concert Privat amb el duet barceloní Stendhal Syndrome. Des de llavors la banda ha recorregut els principals festivals i tot just ara presenten el seu nou EP "WINTER IS COMING", i tenim tres exemplars per regalar-vos-els!

Com que el que més ens agrada és escoltar les vostres playlists, us proposem un nou repte: Teniu fins al 20 d'abril per crear una playlist amb, com a mínim, 5 temes que relacioneu amb l'hivern.

Què heu de fer?

1 - Registrar-vos a la nostra web si encara no ho heu fet
2 - Crear la vostra playlist sota el nom: WINTER IS COMING
3 - La playlist ha de tenir com a mínim cinc temes
4 - Heu de fer-ho abans del 20 d’abril

I ja! Ah! i feliç entrada a la primavera.

Acceptar el repte a vegades és guanyar. Sí, guanyar, com han fet la Bertagp amb la seva llista (privada) de, ni més ni menys, 24 temes. L’Alex Marteen també es va llençar a la piscina i ens va presentar una llista amb 17 temes preciosos, i la Berta Dom`enech que amb la seva llista ens ha deixat encantats.

També han guanyat: l’Oriol Berch, la Carme Sabater Andreu, el Nacho del Río i el Ricard Llenas. I ens fa especial il·lusió dir que el vuité CD de Paul Fuster se l’endú la nostra fan d'honor Llum Pardell. LLum, gaudeix-ho!

A tots enhorabona, ara podreu gaudir dels deu temes que amaga aquest REPTE. I als altres 25 participants, moltes gràcies, hem gaudit com nens amb les vostres seleccions.

Tothom en coneixem algun. Són aquelles persones a qui no vols convidar a les festes, que no els expliques un secret, que no comptes amb elles per a res perquè saps que, en el fons, acabaran espatllant-ho tot! Ens referim, esclar, als aixafaguitarres!!

Fa uns dies us preguntàvem què era per a vosaltres un aixafaguitarres. En joc hi hi havia ni més ni menys que uns CD d' "Universo Acelerado". Doncs bé, de toooooootes les definicions que ens heu enviat, moltes 'elles molt i molt divertides, ja n'hem escollit tres.

Tatxaaaannnn! Aquí teniu els guanyadors del concurs!

María Pilar López García. Massa festa... per a la María Pilar, el pitjor aixafaguitarres és la ressaca! Per a Superpang Superpang2 Superang02, "un aguafiestas es aquella persona que no sabe divertirse cuando hay que hacerlo. De hecho, tengo un amiga que nunca disfruta de nada. Para mí ella es una aguafiestas, porque no sólo no disfruta ella, sino que intenta, a veces, sin éxito, joder al resto. Una auténtica aguafiestas .I per últim, Marc Puigüelo. Per a ell, un aixafaguitarres és.... això! I diu "encara que avui dia sigui un sacrilegi fer-ho"

Moltes felicitats als guanyadors!!! I vosaltres, què en penseu? Esteu d'acord amb aquestes definicions??? Continueu atents a Concerts Privats! A més de bona música, cada setmana tenim en marxa nous concursos amb què podeu guanyar des de CD fins a un passi per venir a un Concert Privat.

Sort!

És molt estrany com es creen les bandes, s'assembla molt al punt aquest de trobar parella. Tots els grups que tinc s'han generat sense pensar-ho i encara hi són perquè tots els integrants són imprescindibles. Estic molt content d'haver fet aquest Concert Privat. Sé que he trobat "LA" banda per a aquest projecte i això no passa gairebé mai!! Hem disfrutat molt tots durant aquests tres dies que hem estat assajant. És molt emocionant quan una cosa així funciona.

Les escultures sonores Baschet són instruments molt particulars i fàcilment podrien convertir-se en una anècdota, una cosa rara que poses allà, però no és gens el cas. Tot el contrari!! Ara ja no veig el grup sense el Martí i el Jordi! [els encarregats de tocar les escultures sonores Baschet] I així és realment com m'agradaria fer la gira. De moment, seguiré tocant sol, però de cara als programadors penso que a la mínima que es pugui, m'agradaria dir-los que val molt la pena venir acompanyat. El concert ja no és anar a sentir les lletres, ara musicalment és molt més interessant

Nico Roig

Després de tres setmanes sentint el Paul Fuster, aquest diumenge arribarem al capítol final del Concert Privat d'aquest músic, en majúscules. El cantautor de Minnesota i arrels catalanes continua presentant-nos al pis de la seva santa particular més temes, intimistes i delicats. Podreu mirar el nou capítol de Concerts Privats al programa DO diumenge a la nit. Sinó, dilluns estarà penjat aquí, al bloc. Recordeu que estem sortejant 8 cd del darrer treball de Fuster, "Repte". L'únic que heu de fer per aconseguir-lo és crear una llista de reproducció! Per saber-ne més, entreu a concursos. Us deixem un petit avançament del que podreu veure diumenge. Que el disfruteu!

- Quedem a les 4.
- D’acord. On?
- Et faré venir una mica lluny, eh? Al mateix lloc on farem el Concert Privat. Estic acabant de preparar-ho tot i vull que ho vegis.

Quin luxe! Tres dies abans del concert, en Nico Roig ens cita al lloc secret. Escales, passadissos. I de sobte una petita habitació. La primera impressió és de sorpresa: una sala petita, plena d’andròmines, de taules i estanteries; d’ordinadors vells i, fins i tot, un radiocassete! En un costat, una mena d’instruments estranys, que semblen sortits d’una sèrie fantàstica o de la imaginació dels dadaistes. I aquí hem de cabre 15 persones?

El Nico Roig es col·loca al davant d’un d’aquells enginys, treu el mòbil i comença a apretar els cargols del suposat instrument per afinar-lo. El mirem, atònits. Aleshores, gira el cap, ens veu, s’adona de la nostra incredulitat i ens respon amb un somriure i una explicació: “Són escultures sonores. El François Baschet, un enginyer francès apassionat d ela música, que ja té 94 anys, va crear aquests nous instruments a partir de tècniques d’amplificació acústica, sense cap mena d’electrònica ni electricitat ni res. Es tracta d’uns cons molt grans, que amplifiquen el so que produeix o bé una barra de vidre, o una de ferro. Hi ha de tot, des de cellos, fins a guitarres. Tot s’autoamplifica”.

I per demostrar-ho, comença a tocar una mena de piano amb tecles de vidre, que mulla primer amb aigua. El so i les vibracions ens fan tremolar tot el cos. Des de la punta del dit gros del peu, al pit, el cap, els cabells. I ens fan una mena de pessigolles a l’estómac. El Nico i els seus companys comencen a pensar on situar cada instrument i cada músic. Aquí, no aquí, i si posem aquest allà i a aquell li donem la volta? Però, i els músics? Perquè al Concert Privat no vindrà, ni de bon tros sol. I costa de creure que en aquells 10 metres quadrats hi pugui haver tanta cosa.

“Vindré amb la banda que m’agradaria portar en concert, que com que és molt car, no m’ho puc permetre. Així doncs, hi haurà el Raül Fernández, Refree, a qui fa molts anys que conec, no tant de fer cançons sinó d’improvisar junts. Ens entenem molt bé. Després hi haurà el Miquel Casaponsa, que vindrà expressament de Brussel·les per a aquest concert. Ell s’encarregarà de les electròniques, de les guitarres, els samplers. També hi haurà un trompetista belga, que surt al disc, el Laurent Blondieu. I el toc final seran les escultures Baschet, esclar. Tocades pels magnífics Jordi Casadevall i Martí Ruíz! Crec que el Concert Privat és ideal per provar alguna cosa així, una mica més especial que guitarres i teclat només”.

Potser encara no heu sentit a parlar de Nico Roig (Barcelona, 1976). És normal. I és que fa res que ha tornat de Bèlgica, on ha estat la darrera dècada estudiant composició i improvisació; fent experiments musicals; creant grups amb noms divertits, com ara The Crappy Mini Band -o el que és el mateix, la petita banda de merda!!-, o S’Acobla, amb què tocava cançons en català subtitolades en francès “perquè el públic les entegués”. Però, sobretot, a Bèlgica, el que feia és el que més li agrada fer: mimar melodies, compondre temes, tocar acords impossibles amb la seva guitarra i cosir les seves cançons amb instruments estranys. Acaba de publicar “Tonada del genoma humà”, una col·lecció de trossets d’ànima que va gravar a casa seva. I ho fa amb Amniòtic Records, sota la mirada, l’experiència i el savoir faire del productor i músic Pau Vallvé.

Qui és Nico Roig?

Sóc jo! [Riu] Però també és el projecte musical que he endegat en què canto, per primer cop i que faig servir per a poder tocar cançons de coses que escric. Perquè també tinc altres grups, com ara The Crappy Mini Band, i sóc guitarrista en altres bandes. A Nico Roig faig les meves cançons.

Nom artístic o real?

Real com la vida mateixa i també artístic. És curiós, perquè és el meu nom però acabo parlant de Nico Roig com si no fos jo, com si fos només un projecte.

Diuen les males llengües que tot va començar amb un casio pt1, d’aquells típics que et regalaven quan feies la comunió...

[Riu] Sóc un músic mandrós... Sempre m’ha fet una mandra terrible haver d’aprendre’m cançons de memòria. Així que, de petit, me les inventava!

Així de fàcil...

Mon pare em va donar un teclat d’aquests quan jo tenia uns 7 o 8 anys. El meu tiet en tenia un altre de molt més gran i jo anava fent coses, inventant-me les meves pròpies cançonetes. Mai no vaig tenir un piano, però. A casa em deien que massa soroll. En canvi, sí que hi havia una guitarra, i la vaig començar a tocar.

Autodidacta?

Vaig anar a classes més tard. Al principi, eren tonteries, tot i que crec que és el que et marca de petit: el primer contacte que tens amb la música. I el meu va ser més composant que copiant coses.

Als exàmens de l’escola, tampoc no copiaves?

[Riu] He de respondre? Per aprendre guitarra, vaig anar a escoles tipus Aula, o Taller de músics. Després, va arribar un moment en què anava a músics directament que m’agradaven, a guitarristes concrets. Recordo especialment les classes amb un pianista, Michael Grossman que... era un boig de les escales!! Em feia fer exercicis que eren completament impossibles, que no eren de guitarra!! Es va adonar que tinc una mà rara [ens mostra la mà, l’obra. Ossuda, amb dits llargs, llargs, com les potes d’un aranya]. La puc obrir molt. I en Grossman em va fer buscar coses que un guitarrista no m’hagués fet buscar. I això em va agradar.

Tens les mans com Rachmaninov, com Litz, com Paganini, capaços de tocar fins a tres octaves al piano, degut a la longitud dels seus dits.

O com Frederic Mompou, escobrant una mica cap a casa...

I vas marxar a Bèlgica el 2000.

Volia estudiar al Conservatori de Liège, perquè hi havia un compositor que havia estat als anys 50 amb els minimalistes de Nova York, fent música molt experimental. M’atreia la seva manera d’ensenyar composició, molt oberta. Era també molt exigent. Li portaves una peça i ell deia: “Està molt bé, però fes-me 50 o 100 com aquesta i potser alguna valdrà la pena”. Clatellada!! Li ensenyaves alguna cosa, molt emocionat: “Het fet això, amb veus i amb un instrument estrany”. I et deia: “molt bé, això és com als anys 40”. En sabia molt, de tot. També al conservatori de Liège vaig fer el primer contacte amb la improvisació lliure.

Amb nens, però, vas comprovar que això d’improvisar no acaba de funcionar...

Un amic que treballava al Conservatori de Sant Boi em va oferir una feina allà, fent exercicis de composició per als alumnes. Va ser espectacular!!! Feia el que volia, i tenia una orquestra de nens amb què podia jugar. Que si ara cordes a l’aire, que si ara ritmes... D’acord, és veritat que molts nens no li trobaven la gràcia... Potser no era tant una cosa per a infants com per a adults, que ja s’adonaven de què anava el joc. Per exemple, hi havia una classes de claqué i altra de cant. Els vam ajuntar, i els vam proposar que els de claqué pugessin a cavallet els de cant i que així, intentessin fer claqué uns i els altres cantar.

Impossible!

El de claqué no podia fer claqué perquè tenia a una persona a sobre cantant. I el que cantava no podia cantar amb els moviments del tio del claqué. Era un esforç que havien de fer cada un d’ells, una lluita. Com ara el Carles Santos que mentre toca li van pegant. Però bé... ens van fer fora a tots! “Això és massa raro”. Allà volien jazz, flamenco...

El típic..

De manera que bon vent! I vaig marxar de nou a Bèlgica. Havia conegut gent i volia fer coses allà. Tinc un grup que es diu The Crappy Mini Band [La petita banda de merda!], amb què vam anar de gira pel Japó. Al final d’aquell tour, poc i més i plorem a l’hora de marxar.

Tan bé us van tractar?

Ens van tractar superbé! Al final del concert venien i ens regalaven pa, que al Japó no es troba fàcilment i ens n’havien fet per a nosaltres. O arròs. Per fer-nos sentir com a casa.

Als Concerts Privats els fans també preparen cosetes per a sopar que després comparteixen amb els músics i amb els altres fans.

En sèrio? Que bé! M’encanta la idea! [Riu] El públic japonès és super atent i està super atent als concerts. Mostren un gran respecte per la música.

I aquí?

Depèn... De vegades la gent parla. I si això passa, no em puc concentrar i he de marxar. No de mal rotllo, eh? És que, malauradament, em desconcentra bastant. L’altre dia estava tocant una cançó bastant trista i tenia una parella al costat, en una taula que no parava de riure. És molt difícil tocar una cançó trista, perquè potser tu no estàs trist, i has de recuperar la sensació de soledat, de tristesa perquè la cançó tingui un sentit. Fa uns dies també, tocava en un bar i un grup d’homes havien sortir de marxa en aquell bar. Clar, ells no tenen la culpa que els fotin un concert al davant! I parlaven super fort. Vaig optar per parlar amb ells. En un moment donat, els vaig dir: “Ei, la propera cançó us agradarà molt perquè podreu crida una mica”. I al final, saps què?

Què?

Que van ser els primers que em van comprar el disc a la sortida del concert.

“Tonada del genoma humà” (Amniòtic Records) és el treball que acabes de presentar, amb cançons intimistes que has gravat a casa teva.

Sí, però no tinc ni estudi ni res, eh? Ha sigut amb quatre micros i posant mantes al darrera perquè sonés millor. Són cançons que surten de les idees que vaig apuntant al bloc que porto a la butxaca, sempre, amb un boli petit. De vegades neixen a partir de frases que penso i que m’agraden, per exemple, de final. Aleshores, he de fer tota la cançó, la lletra, per arribar a aquest final. Altres cops, començo amb la música, un dia estic tocant, surten dos acords bonics, que m’agraden i que transmeten el meu estat d’ànim i que veus que pots acabar lligant amb una lletra que has escrit. És com que paraules i acords es posen d’acord.

D’aquest nou àlbum, m’agrada molt la cançó “L’autobús buit”, perquè va sortir molt ràpid, com si ja l’hagués sentit abans. En canvi, la de “La iaia” és la que més vaig trigar a escriure. És la més elaborada. Hi havia moltes idees a dir. I a més és bastant llarga. M’ho vaig passar molt bé fent-la, però també hi va haver moments de dir ‘no puc més amb aquesta cançó!’ De manera que l’he anat deixant i recuperant.

Ja tenim els primers guanyadors de la secció de concursos de la nostra nova web. La fórmula màgica per participar és molt molt senzilla : et registres, contestes, guanyes.

Aleix Serra, Jordi Pina, Noemi Filgueira i Roger Antich és just el que van fer: s'hi van registrar, van pendre bona nota del Concert Privat que vam realitzar amb Mister Fúria, Professor Manso i Christian Rey en aquest espai per embellir-nos en ple centre de BCN anomenat Colectivo Salón i han guanyat! Els ha tocat un CD, però no un de qualsevol, ja que s'emporten l'àlbum THE BCN CONNECTION (2004) ja descatalogat. Una peça de col·leccionista!

Eh!I Carla Giner tampoc no estarà trista,  ja que li ha tocat la samarreta dels Pinker Tones.

Guanyadors, podríeu enviar-nos unes fotos amb els premis,  no?

Benvinguts a Concerts Privats, una aventura musical interactiva per descobrir nous grups sorgits aquí, a Catalunya. Un nou espai de curiositat, fet amb tota la bona intenció del món perquè músics i fans puguin compartir emocions, ja sigui a través dels vídeos, com dels concerts en petit format que organitzem.

Fa uns anys, si no eres amic del músic que admiraves t’havies de conformar de veure els concerts per la tele, en dvd, o des de primera fila si tenies l’energia d’entrar el primer a la sala. Eren pocs els que tenien el privilegi d’escoltar els seus artistes preferits de prop, ja fos al local d’assaig, o a una sobretaula.

Actualment, amb les xarxes socials, el fan es pot convertir en amic. Les idees flueixen i es barregen, cada vegada hi ha més grups, i sorgeixen camins creatius i de promoció musical que fins fa pocs anys eren inimaginables.

Amb el projecte Concerts Privats, volem ser una finestra més oberta per conèixer nous grups, per barrejar gustos, i per recolzar aquesta nova generació de músics amb ganes i força que estan fent coses realment interessants.

La nova web, una mena de directori de petits i grans artistes, vol ajudar a reivindicar aquesta música en directe, aquests músics que proposen, que canten amb l’idioma que els és més còmode i que estan influenciats per aquesta cultura global. Propostes exportables, fins i tot, en un moment on sembla que l’espai natural del músic torna a ser el directe, on compartir l’emoció i la recuperació del gest tenen més sentit que mai.

Perquè la idea és compartir. Des del músic que ens deixa entrar a casa seva, com el convidat al concert que ens ofereix una truita de patata per sopar a tots plegats... Ah sí, me n’oblidava... Cada mes convoquem un concurs entre els seguidors dels Concerts Privats. Un artista, una data i si et ve de gust disfutar- ho amb nosaltres, t’hi apuntes. Si et toca, et citem a una hora concreta a una parada de metro i et demanem que col·laboris. De vegades, et direm que portis una mica de menjar per després del concert; d’altres, una llumeta de nit per il·luminar els artistes. Per compartir el procés i la música, aquesta és la idea.

Tenim un criteri musical, sí. Però tan vàlid com el de qualsevol altre. Per això hem creat la secció Concerts Oberts, perquè ens feu arribar propostes musicals. El que vulgueu. Ens agradaria obrir-nos a molts estils. Ja es veurà.

Amb aquest projecte ens agradaria que experimenteu la música de prop, sense escenari, ja sigui durant el concert, o veient els vídeos. I a poder ser, que els músics es deixin conèixer en la mesura del possible, sense agobiar. Volem agrair a tots aquells músics que ja han passat pels Concerts Privats l’amabilitat amb què han acceptat la proposta i com s’han implicat en el procés. Sense ells, tot això no seria possible. Ara, desitgem que entre tots (entre els quals us incloem) féssim aquest projecte complert. Perquè la música quan surt de l’habitació és comunicació i què millor que ser escoltats perquè la música succeeixi.

Salut!

Ramon Balagué
Director/Realitzador de Concerts Privats